Membres fundadors

Els membres fundadors de la cobla, nois tots ells, per ordre d'instruments són:

Les edats que teníem els membres fundadors quan vàrem emprendre la tasca eren totes molt semblants, la majoria ens portàvem dos anys com a molt i érem nascuts entre el 1960 i el 1962, tot i que n'hi havia un d'una mica més avançat d'edat i un de més primerenc.

Trobades, sopars i celebracions dels fundadors

El dinamisme que va arrencar l'empenta de la formació de la Cobla va engendrar un esperit engrescador que amb els anys no s'ha esvaït gens ni mica i l'hem sabut mantenir si no fer-lo créixer aquells mateixos que vàrem pencar durant tres anys amb empenta per a assolir l'objectiu de la presentació i el començament de l'activitat al carrer i a les sales de concerts.

De trobades n'hem tingut moltes, unes més formals, d'altres més improvisades, quasi sempre al voltant d'una taula i compartint menjars primer molt abundants, ara ja hem anat afluixant en abundància, però no en l'elegància i la bona companyia.

La nostra joventut va ser profundament marcada per la cobla i per les sardanes, però anava molt més enllà: cada vegada que sortíem per fer alguna audició hi anàvem acompanyats d'una colla d'altres companys i seguidors i la gresca estava garantida. Anàvem als pobles, tocàvem i fèiem coneixences i establíem sempre uns llaços positius amb els personatges sempre presents a les audicions, que els recordaré perquè no se n'oblidi ningú:

• els balladors del poble
• les colles sardanistes que aprofitaven per fer rodatge
• els bemolls
• els venedors de discos de vinil i cassettes
• aquell músic que ve de bolo perquè hi ha alguna baixa per substituir, normalment més gran i experimentat, i que t'explica unes històries inversemblants en una cursa de 'vejam qui la diu més grossa'
• els compositors que ens demanaven a vejam si els tocàvem alguna sardana
• els nens que voltaven per allà i jugaven enmig de les rotllanes
• els que sortien de missa de dotze amb cara de sermó no acabat de pair
• els bars on anàvem a fer un beure a la mitja part
• de vegades el restaurant on anàvem a dinar o a sopar
• els papàs, les mamàs i les xicotes i esposes dels músics
• el representant de l'entitat sardanista que havien organitzat la ballada

Els vincles, doncs, la comunicació era molt oberta, extensa i participativa. Val a dir que el fet que gairebé sempre tocàvem dalt d'un escenari de fusta senzill però enlairat de terra cinc o sis pams ben bons ens donava una perspectiva de talaia que ens permetia, sobretot en els compassos d'espera, seguir tots els esdeveniments i persones que s'havien trobat a la plaça.

Fundar una cobla

La sardana i el tarannà català tenen una singularitat única en la cultura tradicional, la música popular i la dansa. Tocar un instrument té sempre un interès cultural de primer ordre, però poder anar per les places del teu país, aquell país que et sents tan teu i que t'hi identifiques plenament representa un sobrepreu. Els músics catalans més cèlebres no s'han pogut estar de compondre alguna vegada una sardana: Pau Casals, Eduard Toldrà, Juli Garreta, Frederic Mompou, Manel Oltra i tants d'altres que no provenien estrictament del món dels balladors. 

Una part dels fundadors de la cobla va sortir d'uns estudiants de música que ja havien fet estudis de solfeig i piano però que no tenien vincle directe amb el món sardanista. Però el projecte ens va seduir i ens va empènyer a aprendre un nou instrument i ens va aglutinar amb tot el conjunt de fundadors. 

L'altra part va sortir d'una crida que es va fer per diverses entitats sardanistes de Terrassa on hi havia jovent que tenien la mateixa edat i que ja coneixien molt bé el món de la sarda i hi tenien una llarga experiència.

De tots plegats només n'hi havia un que sabés tocar un instrument de cobla: el Pep Mas que, a més, privilegiat per partida doble, també era sardanista. Tots els altres vàrem haver de començar pel començament i aprendre a bufar un instrument que va caure a les nostres mans i que, almenys al principi, hi podia més la il·lusió que cap altra cosa.

Què vol dir tocar un instrument de cobla

Podríem pensar que és la mateixa cosa que si et poses a tocar qualsevol altre instrument. Però de seguida t'adones que la perspectiva va molt més enllà. Els anys de preparació de la Cobla, abans de la presentació varen coincidir amb els anys que es varen anomenar de la Transició, entenent com a Transició un canvi polític de primer ordre que va obrir certament una mica de llum després de molts anys d'una època fosca que les generacions anteriors havien viscut moltes vegades amb penúria i angoixa.

Sortir per les places a tocar sardanes amb empenta i bona disposició va ser, en el moment històric que ho vàrem fer els de la Ciutat de Terrassa (poc després de la Jovenívola de Sabadell) recollir el testimoni d'una cultura i d'un patrimoni i passejar-lo sense complexos per les places i els carrers del nostre país. I sentir l'acompanyament dels dansaires i del públic fidel que estimava les mateixes melodies que durant tants anys havien sonat per les places de Catalunya.