L'economia de la cobla, entesa com un intercanvi, és més pròxima a una economia de guerra que a qualsevol altra activitat econòmica regular: es treballa en temporada, fora de temporada no hi ha feina, els bolos són quasi sempre en cap de setmana -això si hi són, que no sempre hi són- i la feina va i ve segons els avatars. La cobla no representa, en la gran majoria dels casos, un flux regular i confiable dels ingressos per als músics sinó més aviat un més a més, un complement d'aquells que quan cau sempre va bé d'arreplegar.
La globalització i el producte local
En un temps en què encara no hem paït la globalització de l'economia i els seus desmanecs està molt en voga d'enraonar dels desequilibris socials i de la mala distribució de la riquesa. I en això que els rics com més vagi més rics es facin i els pobre més pobres siguin li pengem la culpa a la globalització que molt cruelment ha anat assolant el comerç local arrelat a la terra i al país.
El botiguer català, el menestral que tenia un ofici i una sapiència heretada de generacions ha anat desapareixent. I per desaparèixer doncs contínuament van caient també botigues de El Corte Inglés i similars, molt allunyades del model català de botiguer tradicional: una situació i un panorama que fa por. Quin futur ens espera?
L'economia global funciona perquè nosaltres mateixos li anem afegint combustible cada vegada que comprem a Amazon, Ebay, Ali Express i tota aquesta patuleia.
Reivindicar la cobla en el segle XXI té un què de revolucionari. Si bé podria sembla retrògrad seguir els aplecs de sardanes que encara omplen la geografia catalana, i que espero que per molts anys continuïn de fer-ho, en un món d'influencers i de Youtubers i demés andròmines de modernitat que pretén guanyar-se molt bé la vida fins enlluernar a tothom i això sense treballar, en reivindiquem el seu què de revolucionari.
Per anar a tocar, s'ha de treballar, has d'estudiar, preparar-te, anar a assaig, planxar-te bé la camisa i mirar de no deixar-te res, repassar molt bé l'estoig, les canyes, el faristolet, i el drap de netejar l'instrument, viatjar una bona tacada, bufar de debò una bona estona per, tot plegat, quatre rals, economia de guerra. Amb aquesta actitud trenquem la cadena de transmissió que ens arrossega ningú no sap ben bé cap a on per a reposar-nos en la creació de valor, en la creació de riquesa local, de manera no gaire diferent de com feien els músics de cent anys enrere. I els balladors que vénen a les audicions i aplecs en poden gaudir sense haver de menester de cap giny electrònic, ni tan sols els cal tenir wifi ni bluetooth ni una tablet o un Iphone. Res de tot això, aixecar els braços i ballar, que ja està bé de tanta comèdia.
El capital social, la gran riquesa que dóna la cobla
No s'ha sabut mai de cap músic de cobla que s'hagi fet ric tocant en cobla. Si en aquesta afirmació hi ha error, feu-ho saber tot seguit que ho esmenarem. En Ricard Viladesau no va ser mai un Michael Jackson. Hi ha una distància. Una cosa és música industrialitzada que passa pels grans circuits de màrqueting i de distribució on es mouen fortes sumes de diners i l'altra cosa encara no ha sortit gairebé mai de l'economia de guerra si bé que segurament en Viladesau en va ser una excepció, una de les poques excepcions que confirmen la regla.
El capital social, agafat en el sentit que se li dóna en sociologia, podríem explicar-lo de forma senzilla com tot aquell conjunt de suports, complicitats en l'entorn social que fan de suport a l'individu i li fan créixer la confiança en el seu entorn de manera mútua (també l'entorn augmenta la confiança que li té a ell) cosa que es consolida en unes normes que estrenyen llaços de col·laboració fins a formar veritables xarxes socials, entesa la xarxa social en un sentit sociològic i humà, no pas virtual.
Una anècdota que parla molt de suport mutu i de creació de valor social i de nexes de persones. Si no l'heu pogut sentir encara, feu clic aquí.
Les cobles, en ple segle XXI, funcionen a la manera de sempre, no gaire diferent de fa cent anys. Sí, en aquells temps anaven en el cotxe de línia, fa cinquanta anys anaven en sis-cents i ara anem en un SUV. La reivindicació de les valors tradicionals i la creació de riquesa local i de creixement del capital social de les persones és una reivindicació genuïna i legítima. I si la societat anés més a sardanes i estigués menys pel que diuen els influencers potser caminaria de manera més equilibrada.
El capital social de la cobla Ciutat de Terrassa
Quaranta-cinc anys seguits de vida musical i de solidesa en la missió que va fer néixer un projecte col·lectiu, una empresa que no vèiem pas fàcil en el moment que ens hi vàrem posar. Quaranta-cinc anys no és poca cosa. I més si pensem que hi vàrem posar, sobretot, ganes i il·lusió, no hi varen haver grans (ni petites) inversions econòmiques. Durant aquests quaranta-cinc anys quantes botigues no han obert i han tancat, quantes empreses han fet fallida i no solament empreses sinó també partits polítics i organitzacions de tota mena. Aviat ja només restarà el Barça que tingui més antiguitat que la cobla però fins i tot el Barça té una perspectiva de futur ben dubtosa que fa pensar que al final no podrà resistir el pes dels deutes acumulats.
Alguna cosa ben sòlida hi ha d'haver en les cobles que els doni aquesta estabilitat durant tant de temps, una cobla ha de tenir molts suports i que aquests suports han de ser uns suports sòlids. Ho analitzarem en detall en veure les xarxes socials.
El mercat musical de la cobla
La música del S.XX, passat el jazz americà que es manté en els anys, ha sucumbit a l'escalada competitiva de la dinàmica de mercat capitalista. Fins i tot el rock que feia l'Elvis Presley als anys 50 és ja un estil de música caducat. M'explico: ningú podria fer avui un grup de rock que sonés a l'estil del Presley avui dia. Ni tampoc funcionaria res que s'assemblés a Abba o a Bee Gees. Arriba un punt en què els propis artistes es fan la competència a ells mateixos en el pas del temps.
Quan els músics ja passen dels 60 anys i hi tenen a l'esquena tota una carrera de lluentons i parafernàlia, es troben en un veritable atzucac difícil de portar ja més enllà.
Per contra, després de 45 anys de la presentació, i valgui el contrast, la cobla Ciutat de Terrassa continua de fer sardanes en un repertori que ha anat renovant, bo i incloent noves aportacions dels compositors que van pujant però que tampoc ha de fer cap fàstic a incloure sardanes dels mestres dels anys 20-40, com ara Joaquim Serra, Juli Garreta, Enric Morera, Conrad Saló i tants d'altres que podem continuar de ballar per les places i els aplecs.
La mateixa naturalesa de la música popular consisteix precisament en el contrari: donar valor a tot allò que s'ha fet sempre, a aquelles cançons que s'han transmès de generació en generació i que han romàs durant centúries pràcticament inalterades. I això dóna estabilitat i solidesa a una tradició, un arrelament a la terra i al país.
